Tot i que em frena una mica el to més aviat personal del missatge, tenint en compte que l'Eduard m'ho va proposar i que no em vaig presentar en les primeres sessions del seminari, adjunto aquest textet -una mica adaptat- que vaig escriure després de la sessió sobre el paper de la cultura:

"La meva feina ha seguit una deriva una mica peculiar. Segons penso, poc assimilable al que fan la majoria d'educadors socials en el nostre entorn. I no obstant, a mi em sembla que segueixo essent un educador social. O si més no, un animador sòcio-cultural, un dels perfils integrats en aquesta professió i definició professional.

Per explicar-me una mica començaré per aquesta darrera qüestió: la meva formació i identificació com a animador sòcio-cultural. La meva escola va ser l'IMAE. Quan es parlava d'animació sòcio-cultural parlàvem de la necessitat d'intervenir per la cohesió social, no a partir d'una visió problemàtica de la societat (i particularment de la ciutat), sinó a partir d'una visió més propositiva: defensàvem que una societat cohesionada, que contrapesés les seves inèrcies cap a l'individualisme, amb capacitat per auto-organitzar-se, era una societat més sana i més propera al model que buscàvem.

Dins d'aquesta lògica, les accions s'havien d'orientar més cap als processos de grup que cap a l'atenció als individus. Treballar en grup i comunitat era una manera de buscar que els conflictes localitzats fossin sanejats per la pròpia societat, més enfortida. Una forma d'evitar la dependència i fomentar l'autonomia dels individus i del teixit social.
La cultura havia de ser la matèria principal de treball. Incidint en els signes, les formes, els codis, el llenguatge, les creences,... utilitzant també l'art com a sistema de referències col.lectiu, havíem de fomentar aquesta mena de relacions i teixit social.

Crec que això ha quedat força desplaçat en un debat (acadèmic, d'organització de l'administració, ideològic, polític, professional,...) polaritzat, en que, per una banda, estan "els de lo social" que treballen per la integració social dels exclosos, i, de l'altra, "els de la cultura", que, simplificant, tendeixen a defensar una visió massa patrimonialista i elitista de la cultura, com a símbol de prestigi (per uns grups socials, per "la marca" de la ciutat enfront l'exterior, pel país,...) o com a possible generadora de treball i riquesa, però en pocs casos com a font substancial de cohesió social.

Per la meva formació i orientació ideològica em sento al mig. Allunyat de les dues posicions per què crec que els uns, sovint menystenen uns valors culturals que són font de riquesa espiritual i col.lectiva, i poden arribar a defensar la seva devaluació en pro d'una igualtat mal entesa. I dels altres, per què els segresten al conjunt de la comunitat.
Per a mi, aquests valors culturals són tant importants com un bon psicòleg o molts diners, per afavorir la integració de tots plegats, i la generació d'una ciutat, societat, sostenible, sana, autosuficient, dinàmica,...

La meva realitat professional, i per tant, la meva manera d’entendre la tasca de l’educador social segueix tenint a veure amb aquesta perspectiva. En l'actualitat, treballo en una organització que dirigeixo, anomenada Indigestió, que te com a principal objectiu fomentar la cultura musical a la ciutat de Barcelona. Això vol dir, promoure uns models d'apropament a l'art diferents als que tendeixen a consolidar-se. Un apropament des de l'emoció enlloc de des de el coneixement, des de la valoració del diferent enlloc de l'igual, de la visió positiva de compartir música enlloc de la que consolida el paper de l'expert, de la visió de la música que demana temps per a ser escoltada enlloc de la que s'escolta ràpid, a favor de la cooperació enlloc de la competència,... Crec que això segueix tenint molt a veure amb l'animació sòcio-cultural. I també penso que anomenar a això educació social té la seva lògica."

Jordi